El món està entrant en una nova era: l'era de l'acceleració. I no ho fa a poc a poc, sinó a tota velocitat.
Pensem en què vol dir, de debò, accelerar: no és només anar de pressa, és anar cada cop més de pressa. Cada mes les eines milloren, la feina avança més ràpid i la bretxa entre qui segueix el ritme i qui es queda enrere s'eixampla una mica més.
El que abans fèiem en setmanes o mesos ara es pot fer en dies, de vegades en hores. Tasques que abans ens ocupaven tota la tarda ara estan enllestides abans de dinar. Idees que es quedaven al calaix perquè mai no hi havia prou temps ni prou mans per fi poden fer-se realitat.
Ho hem vist de prop.
Fa poc, en Miguel ens va venir a fer una pregunta. En Miguel és d'una agència amb qui treballem, i junts estem fent el nou web d'un client: ells porten el projecte i nosaltres ens encarreguem del desenvolupament. I ha estat un company excel·lent de principi a fi. (Miguel, si llegeixes això: gràcies.)
La seva pregunta era sobre el web antic: tenia anys de contingut acumulat i calia passar-lo tot al nou. Una feina així sol requerir setmanes, fins i tot mesos, segons el volum. Nosaltres ho vam fer en qüestió de dies.
Això és l'(ai)cceleració. I només va en una direcció: cada cop més de pressa.
Per tant, nosaltres també hem d'accelerar.
Ha arribat una nova força de treball. No l'hem buscada, ni entrevistada, ni contractada, però ja treballa al nostre costat. Nous companys que poden encarregar-se de qualsevol tasca a qualsevol hora, que estan disponibles tan bon punt els necessitem i capaços d'escalar gairebé a l'instant.
I això canvia el nostre paper. Ja no som només els qui fan la feina. Estem passant a ser els qui la dirigeixen. Líders d'equips que no han d'estar formats necessàriament per persones.
Potser, però la veritable amenaça no és la IA. És quedar-se aturat mentre els altres aprenen a fer-la servir.
Preferim ser sincers que no pas dir el que es vol sentir. La nostra feina està canviant, i a qui no canviï amb ella li costarà. No és una amenaça. És el que ha passat en totes les revolucions.
I canviar no és còmode. El més probable és que al principi anem més lents, abans de començar a anar més de pressa. És normal. És el que passa sempre que aprenem alguna cosa nova.
La natura sempre ha funcionat així. És la selecció natural, i mai no ha consistit a ser el més fort ni el més llest. Quan l'entorn canvia, els qui s'adapten sobreviuen i la resta es queda enrere.
Amb la feina passa el mateix. Pensem en la Revolució Industrial: les màquines no van fer que la gent fes el mateix més de pressa, van canviar la naturalesa de la feina. El mateix va passar amb els ordinadors i amb internet. Qui no se'n recorda del videoclub del barri? Va desaparèixer quan les pel·lícules van començar a arribar per internet. Els qui es van adaptar van trobar noves maneres d'aportar. Els qui es van entestar a treballar com sempre van anar perdent el seu lloc a poc a poc.
L'entorn torna a canviar, i més de pressa que mai. No es tracta de competir contra la IA, sinó d'evolucionar amb ella. Hem d'accelerar i adaptar-nos. Si no, ens quedarem pel camí.
Hi ha una frase a la qual sempre tornem: desacceleració per (ai)cceleració.
Aquesta és la visió realista. No és una opinió, és el que diuen els números: si cadascun de nosaltres pot fer en dies el que abans costava setmanes, el mercat necessitarà menys persones per treure la mateixa feina. A mesura que la nostra feina s'accelera, el mercat laboral es desaccelera.
Les primeres dades ja apunten en aquesta direcció. Segons l'Stanford Digital Economy Lab, l'ocupació dels joves de 22 a 25 anys en les professions més exposades a la IA, com el desenvolupament de programari o l'atenció al client, és un 19% per sota d'on seria si hagués seguit el ritme de la resta. I amb un matís important: la caiguda es concentra en els llocs on la IA substitueix la feina, no en els que la potencia. És incòmode de dir, però fer veure que no passa no ajuda ningú.
La conclusió és senzilla: les persones que aprenguin a accelerar la seva pròpia feina seran les que el mercat continuarà necessitant.
I no es tracta només de persones: les empreses també poden desaparèixer. La història és plena d'empreses molt bones en el que feien que, tot i així, van acabar tancant. No perquè treballessin malament, sinó perquè van veure venir el canvi i no es van moure.
Una empresa ni tan sols ha d'estar passant-ho malament per estar en risc. De vegades les més vulnerables són les que es van acomodar en el seu èxit i en la seva manera de fer les coses de tota la vida.
Però l'acceleració no només pren, també dona. Aquesta era és una oportunitat enorme de creixement, tant per a nosaltres com a professionals com per a qualsevol empresa disposada a (ai)ccelerar.
Per als professionals, les barreres són cada cop més baixes: coses que abans exigien anys d'experiència, o un equip sencer, ara són a l'abast de qualsevol persona amb ganes d'aprendre. Es poden assumir reptes més grans, explorar altres disciplines i créixer més enllà del que permetia el propi lloc de feina. Qui es dedicava a executar tasques pot fer-se càrrec de projectes sencers. Qui treballava en una sola disciplina pot aprendre habilitats complementàries i tenir veu en decisions que abans li quedaven lluny.
Potser el més engrescador és això: ara podem créixer al mateix ritme que la tecnologia que fem servir.
I aquest creixement no hauria d'anar per separat. Quan les persones creixen, les seves empreses es fan més fortes. Quan les empreses creixen, creen noves oportunitats per a la seva gent. Una cosa alimenta l'altra.
Per a les empreses, les regles del joc també estan canviant, i no precisament a favor de les més grans. Les grans organitzacions arrosseguen molt de pes: burocràcia, circuits d'aprovació inacabables, processos creats fa anys que ningú no s'atreveix a tocar. Qualsevol canvi en la manera de treballar ha de passar per reunions, comitès i signatures. Això pot durar mesos. I quan per fi es pren la decisió, les eines ja han tornat a canviar.
Les empreses petites van més lleugeres. Algú té una idea el dilluns i el divendres ja forma part de la manera de treballar de l'equip. Amb les eines i la mentalitat adequades, avui un equip petit pot moure's més de pressa que organitzacions molt més grans.
Aquí hi ha l'oportunitat. Per a les empreses petites, i per a les persones que en formen part, és l'ocasió de créixer professionalment més de pressa, fer-se un lloc al mercat i convertir-se en els nous referents del seu sector.
Ser gran ja no és un avantatge per si sol. Ser ràpid, sí.
De cap manera. Però depèn de nosaltres.
La qualitat de la feina que lliurem és responsabilitat nostra i de ningú més. Fer-la més de pressa no ho canvia. Al contrari: encara importa més, perquè ara responem de més coses.
Aquestes eines poden produir moltíssim. Però produir molt i produir bé són dues coses ben diferents.
Sigui quina sigui l'especialitat, saber dirigir i donar instruccions és la nova habilitat.
Pensem-hi. Ja no hi ha cap més límit que els tokens, el combustible amb què funcionen aquestes eines. Cadascú pot tenir el seu propi equip, tan gran com el necessiti. I qui el dirigeix és un mateix.
Per tant, toca actuar com a tal.
Un bon líder no deixa anar una tasca i desapareix. Dona instruccions clares. Explica el context i què vol dir "ben fet". Revisa el resultat, el torna quan no està a l'altura i respon de tot el que lliura l'equip.
No es tracta d'escriure el prompt perfecte. Es tracta de saber què cal fer, dividir un problema complex en parts, donar a cadascuna el context que necessita i anar ajustant fins que el resultat estigui a l'altura del nivell d'exigència que ens marquem.
Nosaltres marquem la direcció. Nosaltres decidim què vol dir fer-ho bé. Nosaltres donem el vistiplau. Nosaltres responem del resultat.
La IA pot executar. Però la responsabilitat continua sent nostra.
Aquesta és la nostra feina ara. L'equip serà tan bo com el sapiguem dirigir.
Accelerar la nostra pròpia feina comença amb un pas incòmode: aprendre a deixar de fer-ho tot nosaltres.
Durant anys hem guanyat experiència executant. Escrivint el codi, preparant la proposta, analitzant les dades, creant els dissenys, investigant. Això continua sent important. Però saber-ho fer tot pel nostre compte ja no és el més valuós que podem aportar.
Així doncs, toca delegar. Les tasques repetitives, i també les difícils. Processos que es mengen el temps, recerca, primers esborranys, anàlisi de dades, fins i tot feina tècnica complexa. Passar-les als nous companys i deixar que s'encarreguin de la feina feixuga. No perquè aquesta feina no importi, sinó perquè el nostre temps i la nostra atenció importen més.
El nostre paper passa de ser la persona que ho fa tot a ser la persona que sap què cal fer, per què importa i com aconseguir el millor resultat possible. Dividim els grans reptes en tasques més petites, donem cadascuna al company adequat i ho ajuntem tot en una cosa que funcioni.
En el nostre article anterior, 'T'estàs convertint en la teva pròpia excusa', demanàvem no córrer a enganxar l'error en una IA, aguantar una estona en la incomoditat i no deixar de pensar per un mateix. Pot semblar que ara diem el contrari, però no és així: la nostra mirada ha evolucionat al mateix ritme que les eines. El que aleshores ens preocupava, fer servir la IA com una bena als ulls, ens continua preocupant. El que ha canviat és on posem l'esforç. Delegar l'execució no és delegar el criteri. Un estudi d'Anthropic del 2026 ho confirma: els desenvolupadors que aprenien una llibreria nova amb IA van puntuar un 17% menys en comprensió, excepte els qui la feien servir per preguntar el perquè, que van mantenir l'aprenentatge. Per dirigir bé un equip cal justament el que defensàvem aleshores: entendre el perquè, moure's en l'ambigüitat sense esperar-ho tot fet, revisar la feina amb exigència i no enfonsar-se quan toca refer-la. Abans aquestes habilitats ens feien créixer. Ara són les que permeten liderar.
Així doncs, deixem de carregar-ho tot a l'esquena. Dirigim l'equip i continuem avançant.
Avui una persona pot moure's molt més de pressa que abans. Una empresa petita pot seguir el ritme d'organitzacions molt més grans. Una idea que abans necessitava mesos de feina i un gran pressupost pot fer-se realitat en molt menys temps.
I això només acaba de començar.
Però la veritable oportunitat no és omplir els nostres dies de més feina ni simplement anar més de pressa. És replantejar-nos què podem aconseguir quan l'execució deixa de ser el nostre principal límit.
Si un projecte que abans durava dues setmanes ara en dura dos dies, aquests deu dies no desapareixen així com així. El que en fem és el que marca la diferència.
Fem-los servir per créixer. Per aprendre allò per a què mai no hi havia temps. Per posar-nos al capdavant d'alguna cosa més gran del que hem fet fins ara. Per dedicar menys temps a les tasques que ens esgoten i més a les que ens fan sentir orgull de la nostra feina.
Així és com se segueix el ritme d'aquesta era. No només anant més de pressa, sinó creixent amb ella.
No ens cal convertir-nos en màquines. Ens cal ser més humans que mai: més creatius, més curiosos, més ambiciosos, més estratègics. Menys temps fent el que es pot delegar i més temps decidint què val la pena fer.
Les eines són a l'abast de tothom. La diferència la marcarà qui aprèn a fer-les servir, qui s'atreveix a replantejar-se la manera com sempre hem treballat i qui està disposat a liderar el canvi.
Així doncs, no vegem aquesta era com una amenaça per a tot el que hem construït o hem après. Mirem-la com una oportunitat per anar més enllà.
Comencem per alguna cosa petita: triar una tasca d'aquesta setmana que ens robi temps i provar de fer-la amb els nostres nous companys. Equivocar-nos, ajustar, tornar-hi. Així comença l'acceleració: no amb un gran pla, sinó amb una tasca feta d'una altra manera.
Benvinguts a l'era de l'(ai)cceleració.